Un conte inventat
T’ho imagines Lucy?
Hi havia una vegada una nena que es deia Lucy i que vivia a Canadà. La Lucy era una nena molt alegre i tenia 11 anys.
La Lucy per les vacances anava a casa del seu avi Andreu a Austràlia. A ella li agradaven molt les galetes que feia el seu avi.
Quan la Lucy va arribar va donar-li una abraçada.
- Avi! Quant de temps!
- Lucy!
Però la Lucy va sentir una cosa estranya, com si la estiguessin espiant.
Va observar al seu voltant i va veure que a la casa del costat hi havia un nen mirant-la des d’una finestra.
- Avi, qui és?
- És el noi veí. Ell i els seus pares han vingut a passar les vacances. És una família espanyola. Per què ho dius?
- No, per res.
Quan van entrar a dins de casa, el seu avi li havia fet aquelles galetes que li agradaven tant. Després de menjar-ne unes quantes, va sortir a jugar. I sabeu qui hi havia? El nen que abans l’estava mirant!
La Lucy es va apropar i li va preguntar com es deia:
- Hola, com et dius?
- Hola, em dic Andy. I tu?
- Lucy. Vols que juguem junts?
- D’acord.
L’Andy va agafar la mà de la Lucy i va començar a córrer. La Lucy es va posar vermella i li va preguntar:
- A on em portes?
- A un lloc secret.
Van passar per un pont fins a arribar a un bosc molt gran.
L’Andy se la va emportar en una caseta que havia construït en un arbre.
- Puc pujar?
- Sí, es clar que sí!
L’Andy i la Lucy passaven moltíssimes tardes allà al bosc, però l’Andy sempre li feia la mateixa pregunta: T’ho imagines Lucy?
Sabeu per què li preguntava sempre el mateix? Perquè cada tarda, l’Andy i la Lucy, vivien moltes aventures diferents. L’Andy sempre li deia: T’imagines si fóssim pirates? T’imagines si fóssim lladres? O espies? I si els arbres parlessin?
S’ho passaven tant bé imaginant-se aventures i jugant plegats, que la Lucy passava uns moments meravellosos amb l’Andy.
L’Andy estimava a la Lucy, però tenia por que ella no l’estimés. Un dia la Lucy va anar corrents cap a l’Andy plorant desesperadament. L’Andy li va preguntar què li passava i ella li va respondre que havia de marxar cap a casa seva, a Canadà. Aleshores tots dos es van a posar a plorar.
Quan va arribar el dia de marxar, la Lucy li va donar un petó al seu avi i li va dir que el tornaria a venir a veure a l’estiu que ve.
La Lucy també li va fer una carta a l’Andy explicant-li:
“Andy, no vull marxar, però he d’anar-me’n amb els meus pares. Fins les properes vacances. Un petó, t’estimo”.
Després de llegir la carta, l’Andy va córrer cap a on era la Lucy i li va dir que també l’estimava. Tots dos es van fer un petó.
La Lucy va arribar a Canadà i tots els dies li enviava cartes a l’Andy i ell li contestava.
Ara ja fa 20 anys d’això i la Lucy encara guarda totes les cartes. I és que per la Lucy, l’Andy va ser el seu primer amor.
Elena Moyano
